Seguidors

20150117

[942] Campanars gòtics de BCN

1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana» (BDH).
Carrer de l'Espaseria des de la Plaça del Comerç amb vista a la torre del costat mar de Santa Maria del Mar. Una vista de què encara podem gaudir avui.

«La Catedral del Mar, situada al barri de la Ribera, fou construïda del 1329 al 1383. Els mestres d’obra foren Berenguer de Montagut i Ramon Despuig; tanmateix, cal recordar que la torre-campanar de ponent del carrer dels Sombrerers data del 1486. En les obres participà tot el poble, especialment els mercaders, i els famosos bastaixos de la Ribera. Els murs laterals i la façana quedaren enllestits al 1360. L’any 1379 a punt d’acabar-se el quart tram de les voltes s’incendià la bastida i les pedres patiren importants danys. El 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d’agost de l’any següent ja s’hi celebrà l’eucaristia. Per tant, es construí (exceptuant-ne les torres-campanars) en cinquanta cinc anys». 
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall del campanar de la torre de llevant de Santa Maria del Mar.

«El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l’esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les pedres. N’era bisbe de Barcelona el patriarca Sapera (Francesc Climent) el qual participà descalç en una processó de penitència en la que hi havia 30.000 persones, 10.000 joves flagel·lants. L’acabà, doncs, Pere Oliva; però la torre de llevant no es coronà fins al 1902. Des de 1674 havia servit de torre del rellotge. Aquesta torre està un xic decantada (no aplomada). hi ha una desviació de 10 cm. Ben bé podríem qualificar-la com la torre de Pisa de Barcelona, però és molt segura i sembla que ja no s’inclina més. Sembla també succeeix igualment amb el campanar de Santa Àgata» (textos adaptats de Els campanars i llurs campanes de Santa Maria del Mar de Barcelona).
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall de l'entrada al carrer Espaseria per la Plaça del Comerç.

«Avui ens resulta molt difícil d'entendre com vivien les persones de fa centenars d'anys, quan no hi havia ni ràdio, ni televisió, i poca gent tenia el rellotge que pauta la nostra vida i el nostre treball. Tot el poble estava pendent del rellotge del campanar, que marcava les hores de les misses que tenien lloc a l’església, almenys quatre cops al dia: l'hora de les Laudes o l'hora de llevar-se de bon matí, quan encara era fosc; en el moment de la elevació de la sagrada forma en la missa matinal quan els pagesos ja estaven al camp; el migdia o hora de l'àngelus —pregària mariana—, hora de fer una aturada al camp per menjar o per fer el ressopó per a aquells qui no menjaven fins després de les dotze. Les vespres eren l'últim toc de les campanes, quan la gent ja havia de ser a casa seva, a prop del foc o, com es deia, davant l’escalfa-panxes».
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall del tronc de la torre, encaixada perfectament a través del carrer Espaseria.

«Els dos campanars de Santa Maria del Mar que s’aixequen als costats de la 
façana principal tenien clarament en temps passats dues funcions: fer de rellotge i anunciar les funcions litúrgiques que es celebraren en la basílica. El campanar de ponent o del costat del carrer de Sombrerers és el més antic. En el seu temps fou necessari reforçar-lo per poder voltar les campanes més grosses que sonaven a toc de batall. A les parts baixes del mur, sembla que es van aprofitat carreus d’altres llocs. L’any 1902 es va reformar l’altre campanar per tal d’instal·lar-hi definitivament el rellotge segons projecte d’August Font i
Carrera».
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Carrer dels Comtes de Barcelona des del Carrer de la Freneria, amb la Torre del rellotge o de les Hores de la Catedral, al costat de la Plaça Sant Iu, on la Campana de Sant Honorat, dita popularment l'Honorata, va sonar fins al 1714.

«La campana Honorata va ser el primer rellotge públic de Barcelona, que es va construir al segle XIV, concretament l’Honorata va tocar les hores des de les 6 del vespre del 28 de novembre de 1393 fins al setge de 1714, que va ser malmesa per una bomba. La instal·lació de la primera campana, o esquella (com s’anomenaven en els documents d’aquells temps, que també ens diuen que estaven subjectes amb filferro de coure) va representar un canvi important en la concepció del temps, ja que fins aquell moment el temps es regia segons les pautes naturals i les festivitats marcades pel calendari cristià. Però la nova campana tocava les hores de dia i de nit i per tant, des de la Seu de Barcelona, es marcava el temps gràcies a dos sonadors que mesuraven el temps amb un rellotge de sorra. Del fet que a vegades es distreien i no tocaven exactament a les hores, en deriva la dita ets un tocacampanes!

 La campana es va pagar mitjançant una recaptació popular i va ser per decisió de la ciutat, del Consell de Cent, que es va situar al campanar de la Catedral, tocant al claustre, fins que a voltants de l’any 1577, van voler canviar la situació del rellotge, tot passant-lo a la torre oposada de la Catedral, la que hi ha damunt de la porta de Sant Iu, que anomenem Torre de les Hores. Així ho van disposar els consellers, però abans hagueren de declarar que es feien solidaris del dany que amb el pes i la vibració podia rebre l’obra del temple. Així doncs, la hi van instal·lar i va romandre en funcionament fins als darrers temps del setge de la ciutat durant la Guerra de successió. El dia 16 de març de 1714, mentre les bombes dels filipistes espanyols destruïen gran part de la ciutat, cap a la mitjanit una bomba va esclatar damunt de la torre del rellotge i va deixar la campana tan malmesa que va deixar de sonar».
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall del Carrer dels Comtes de Barcelona, al costat de la catedral.

«Durant la Guerra de Successió, l’Honorata no només marcava les hores sinó que va repicar repetides vegades alertant els defensors de la ciutat. Tothom sabia a quina plaça havia d’anar, i allà es trobava amb els seus companys d’ofici que es reunien al voltant de la bandera gremial i corrien a defensar el seu pany de muralla. Aquesta institució, el sometent, tenia orígens medievals i havia estat dissenyada com a cos d’autodefensa ciutadana contra els invasors, responent a l’alarma d’un toc especial de campana: el toc de sometent. 

Perduda ja la guerra, quan la ciutat intentava aixecar-se sobre ses runes, la ciutat sotmesa demana permís al Borbó ocupant per restaurar la campana, però el Consell Reial el denegà perquè considerà que habiendo sido esta campana la que tocó los movimientos de las sediciones, y por otros motivos que Su Majestad ha tenido presentes ha de ser destruïda.

 Així doncs, va ser al 1717 quan el Consell Reial descobreix que aquella campana havia servit per cridar els barcelonins a la defensa de la ciutat, tocant a sometent, i havia esdevingut un símbol de la resistència davant l'invasor. Per tant, atenent al dret de campana que permetia fondre les campanes enemigues per fer-ne canons des del segle XVI, l’Honorata fou trossejada al mateix campanar davant la indignació dels barcelonins, el dia 16 de març de 1718, i de la fosa se’n va fer uns canons que van posar-se a la Ciutadella, apuntant a la ciutat oprimida, la mateixa ciutat abans lliure que aquell bronze havia aixecat en armes amb el seu toc a sometent» (textos adaptats de La campana Honorata).
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall del campanar de la Torre de les Hores de la Catedral.

«Felip V va imposar un tribut a les campanes de les esglésies de Barcelona perquè havien tocat en contra seu a sometent al 1714. El càstig fou un tribut que estava en proporció a cada parròquia i al pes de cadascuna de les campanes. Aquest dret de campana va aparèixer a partir del segle XVI i establia que el cap d’artilleria d’un exèrcit podia requisar les campanes de les poblacions preses per la força, a fi de fondre-les per fer-ne canons.

 Normalment, però, les poblacions les rescataven mitjançant el pagament en moneda, però el Borbó ocupant no tingué compassió vers les campanes de Barcelona, i va disposar una ordre per tal que 
la campana Honorata fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos pel delicte d’haver tocat a sometent durant el setge. A banda, també disposava que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l’hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqués Oració del Rei».
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».

La campana de Sant Honorat (1714)
Josep Maria de Sagarra


Quan s’anava escolant nostra ciutat

dins del setembre de la mala anyada,

la campana de Sant Honorat,

a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent
anava renegant d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
i el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixaven tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la forca i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans:
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica;
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la veu de la campana.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
La Baixada de Santa Clara des del Carrer de la Freneria. 
«La freneria era un ofici especialitzat en la confecció de productes del parament militar, concretament el dels cavallers. Aquest nom deriva dels frens; els instruments de ferro que es lliguen a les regnes i que es col·loquen a la boca dels cavalls. L’enfortiment del poder comtal i la revolució comercial dels darrers segles medievals expliquen l’aparició d’activitats d’aquest tipus. La freneria era un ofici clarament orientat al consum de la noblesa, que vivia entorn de la cort comtal de la plaça del Rei. Aquest estament social requeria articles de fusta, armadures, armes, objectes per a la cavalleria... i els artesans de l’entorn els proporcionaven» (QR Gòtic).
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
La base del campanar de la Capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei, que féu funcions de capella reial per al Palau Reial Major.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall del campanar octogonal del segle XIV, que culmina amb altres vuit frontons triangulars que li donen l'aparença d'una corona reial. 
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall de la corona del campanar de Santa Àgata.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
La Casa dels Canonges del Carrer de la Pietat, a l'altra banda de la catedral. L'adjacent del Carrer del Bisbe és la residència oficial del President de Catalunya.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
L'actual edifici conserva la portalada, però la façana presenta nombroses intervencions neogòtiques de Joan Rubió cap al 1920.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
El mateix racó en una fotografia de finals del segle XIX.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Carrer de les Tres Voltes, a tocar de la Plaça de l'Oli, on en efecte hi havia tres arcades.
1909. BCN gòtica,
Enderroc de les Tres Voltes, dibuix de D. Baixeras (MHC), a causa de la construcció de la Via Laietana, que s'emportà un tros d'història viva de la ciutat.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Una altra vista del campanar de la Torre de les Hores de la Catedral des del Carrer de la Glòria, també desaparegut per l'atropellament de la Via Laietana.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall del campanar per sobre dels terrats.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall de la porxada d'entrada a l'antic Carrer de la Glòria.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana».
Detall de la Torres de les Hores de la Catedral.
1874. BCN gòtica, «La Ilustración Española y Americana», 
núm. 41, 8 de novembre.
Dibuixos: Antoni Rigalt.