[561] El segon gravat de Rigaud de 1714

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
En el segon gravat de la seua sèrie de 6 sobre el setge de la ciutat de Barcelona, datats entre 1720-30, i diverses vegades reeditats per tot Europa, aquest gravador francès
dedica el tema, sempre des de la pròpia òptica gavatxa, a «Comment l'on soutient repousse les Sorties», és a dir, a com s'han de mantindre a ratlla les sortides dels defensors per desbaratar les línies de trinxeres assetjants.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
L'angle inferior esquerre del gravat va dedicat al trasllat i atenció dels ferits a una mena de tenda mèdica de campanya.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
L'angle inferior dret es reserva per als oficials que guaiten i controlen la distribució de les tropes pròpies i les intencions de les tropes «atacants», o sigui, els defensors catalans de la ciutat que provaven ràtzies sobre les línies enemigues.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
La llegenda del gravat d'aquesta edició, en francès i alemany.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud (ICC).
La perspectiva del baluard de llevant, amb el molins de dins la muralla, i el port i el fanal al fons.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
Detall dels molins i de l'estilitzat far o fanal del port.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
La part central de la muralla de llevant, amb la torre de Sant Joan i el baluard de Sant Daniel.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
La part de muntanya de la muralla de llevant de la ciutat, cap al portal Nou i el de Sant Pere.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
Montjuïc al fons, amb la línia fortificada de comunicació amb la ciutat.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
El segon gravat és dedicat a la guerra de trinxeres entre assetjadors i assetjats. Els uns, els gavatxos, que pretenen l'afermament de les posicions com més acostades millor a la muralla, i els defensors, que pretenen desbaratar-los aquests plans. Destaca la construcció d'aquests petits llocs elevats, parapetats, i amb fossat, a l'estil dels castells, que en feien un lloc bastant segur i potent.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
Les línies intercomunicades de trinxeres garantien l'acostament dels soldats i, en els punts adients, la construcció de parapets per a la instal·lació d'artilleria.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
Detall de l'artilleria, essencial per provocar la bretxa per on s'iniciarà l'assalt.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
La importància de la cavalleria, al darrere en segon pla, era determinada per la rapidesa amb què podia acudir en auxili dels propis o anar al tall de les intencions dels enemics quan gosaven sortir de la ciutat per trencar les construccions atacants.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
Els oficials de cavalleria en lloc elevat per a l'observació de les hostilitats.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
La cavalleria a l'espera d'ordres, parapetada darrere d'un enorme mas fortificat de la plana barcelonina.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
Les trinxeres fornien els assaltants d'una eina extremadament potent de contenció davant la sortida de tropes defensores.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
En uns moments, per mitjà de les trinxeres, es podia planta una secció de l'exèrcit davant les muralles.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
L'evacuació dels ferits, per compte propi o no.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
La tenda de campanya on els metges atenen els ferits, mentre els ajudants fan bullir l'aigua, i els capellans extremuncien els moribunds.

1714. Setge de BCN. Gravat (2) de Jacques Rigaud.
L'ullera de llargavista de l'oficial per escrutar els plans dels enemics catalans.

[548] Trinxeres de 1714

[560] «Sé la esposa que él siempre soñó»

Una llista de consells per a la dona que firmarien la majoria dels ministres de l'Estat veí. Com va dir no fa gaire el d'Educación: «Qué es un hombre? Una madre más un bachillerato». No cal que hi afegiu cap comentari... Que quina educació va rebre? Llegiu, llegiu...

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Després del sufragi universal, lleis de divorci i d'avortament, participació en la vida cultural i política dels anys de la Generalitat republicana, va imposar-se el model de dona nacionalcatolicista franquista espanyol. S'obligà les nostres mares a ser (des)educades d'aquesta manera, i els nostres pares a ser (mal)educats així. Però no per això ens hem fet grans com ells, com els ministres espanyols: ni per la part nacional (òbviament), ni per la catolicista (definitivament).  

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Ull viu: ni la formació, ni la cultura, ni l'educació, ni la tradició no són ideològicament neutres!

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
De l'anorreament de la personalitat pròpia de la dona, supeditada completament al marit per les lleis espanyoles franquistes (com en els països integristes del món),  tot just no en fa encara 40 anys, i ja ens hi volen retornar! 

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
La casa, feu de les servidores de la gleva del franquisme espanyolista.

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Desaparèixer fosa en ell: la mística femenina franquista.

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Tindre cura dels fills no era cosa d'homes.

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Silenci per a ell: res de comunicar-se amb la família, ja estava tot dit, escrit i fet!

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
L'única missió del masclisme més pur: ésser complaguts.

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Tot era més important que la dona: fins i tot el futbol! Encara que «tengas una docena de cosas importantes que decirle».

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Pobrets ells, els homes, tan forts i valents, però que no poden suportar la dona de casa!

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
Creure's la pròpia insignificança com a dona: la pedra angular de la moral espanyola de l'època... i la d'avui?

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
L'home pot fer el que li roti. La dona ni tan sols parlar, si no és a amb veu «suave i placentera»... excepte si no és als programes gossip de Tele 5!

1953. «Guía de la buena esposa: 11 reglas para mantener a tu marido feliz», Sección Femenina.
 L'autocensura, la pitjor de les censures, només es pot combatre amb l'esperit crític i de llibertat personal, social i nacional.

[131] «Benvingut Mr. Anderson» o som lo que invertim

[559] Solsona, segle XVIII

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI (BNE).
Esplèndid gravat de la ciutat de Solsona emmurallada, vista des del sud, amb el Castell Vell (1) dalt del turó.

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
«...tiene sus muros con su foso, y dos fuertes castillos, el uno nuevo, y el otro viejo...»

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
«...a orillas del Riu-Nere, que riega, y fertiliza sus campos, abundantes en... y se adoban cantidad de orejones muy sabrosos». Al final del XVIII, Solsona comptava 1000 habitants «con mucha Nobleza».

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Extramurs: el Convent dels Caputxins (2), l'Hospital (3) davant del Portal del Castell, el barri i ermita de Sant Josep (16), i a l'altra banda dels jardins i horts al llarg de la muralla, l'ermita de Sant Magí (4).

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
La Porta del Bisbe (11) amb el palau episcopal al darrere; a la dreta, el pont del riu que donava (i dona) a la porta est. El campanar de la Catedral (12), l'església i convent dels Dominics (10), el Col·legi de les Escoles Pies (7), la Casa de la Vila (8), la Torre del Rellotge o de les Hores (9), que tenia una campanar per tocar a foc i una altra per tocar les hores, encara avui; d'aquesta torre s'hi penja el ruc pel Carnestoltes, costum que recorda la llegenda que ha donat el sobrenom de mata-rucs als solsonins.
Fora vila: les ermites de Sant Gervasi (13), Santa Magdalena (14) i Sant Bartolomé (15).

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Un resum d'història, que recorda el bisbat més jove de Catalunya, fundat el 1593 per lluitar contra els hugonots francesos.

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
«... hay también... enseñanza para instruir á las niñas en leer y escribir, en la Doctrina Christiana, y buenas costumbres, y en todas las labores propias de su sexo...» Amb quatre fires a l'any, i famosa pels seus ganivets i tisores «porque hay muchos Artifices de esta clase, y de otros géneros, que llevan a los puertos de mar, los quales los embarcan para la América».

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Detall del Portal del Castellvell. 

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Detall del turó del Castellvell.

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Detall del Palau Episcopal i de la Catedral al darrere.

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Detall de la ciutat per la banda del Riu Negre.

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Detall dels horts i jardins extramurs, envoltats de tanques probablement de tàpia.

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Blasó solsoní del XVIII.

1783. Solsona, de Palomino.
Dins «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, tom VI.
Detall de la muralla i la vila.

[320] Fraga, segle XVIII

[558] Epifania (blanca) medieval

Segle XII. Reis Mags, Santa Maria de Taüll.
L'Epifania o adoració dels Mags del pantocràtor de Santa Maria de Taüll, amb Melcior a la dreta de la Mare de Déu i el Jesuset.

Segle XII. Reis Mags, Santa Maria de Taüll.
A l'esquerra, Gaspar i Baltasar. Els Mags foren representats blancs fins ben entrat el segle XV a tot Europa.

Segle XII. Reis Mags, frontal d'Espinelves.
Melcior, Baltasar i Gaspar adorant el Jesuset.

Segle XII. Reis Mags, frontal d'Espinelves.
Frontal de l'altar de Sant Vicenç d'Espinelves, Osona, d'autor anònim.

Segle XIII. Reis Mags, frontal d'Avià.
Detall dels Mags, també amb l'ordre Melcior, Baltasar i Gaspar.

Segle XIII. Reis Mags, frontal d'Avià.
El frontal d'Avià, Berguedà, d'autor anònim.

Segle XIII. Reis Mags, retaule de Lluçà.
Detall dels reis adoradors.

Segle XIII. Reis Mags, retaule de Lluçà.
El frontal romànic de Santa Maria de Lluçà, Osona, reproduït.

Segle XIII. Reis Mags, frontal de Mosoll.
Detall dels Mags, a cavall, en l'ordre medieval habitual, amb Baltasar per davant d'en Gaspar.

Segle XIII. Reis Mags, frontal de Mosoll.
El frontal de Santa Maria de Mosoll, a la baixa Cerdanya.

ca. 1350. Reis Mags, d'Arnau Bassa.
El retaule de l'Anunciació i l'Epifania és atribuït a Arnau Bassa o algun deixeble del seu taller.

ca. 1350. Reis Mags, d'Arnau Bassa.
Detall de l'adoració.

1375. Reis Mags, de l'Atles d'Abraham Cresques.
Detall dels Mags en l'incomparable atles del jueu mallorquí, encara tots tres blancs.

1375. Reis Mags, de l'Atles d'Abraham Cresques.
Detall dels tres reis, provinents de la província Tàrsia, a l'Àsia, de la qual partiren «los iii reys fort savis e vengueren en Batlem de Judea [...] on adoraren Jesús, e són sebollits en la ciutat de Cologna, a dues jornades de Bruges».

1375. Reis Mags, de l'Atles d'Abraham Cresques.
Detall del primer rei, que no van anomenats.

1375. Reis Mags, de l'Atles d'Abraham Cresques.
Detall del segon rei.

1375. Reis Mags, de l'Atles d'Abraham Cresques.
Detall del tercer rei.

Segle XIV. Monestir reial de Santa Maria de Sixena,
Bisbat de Lleida (fins al 1999).
Fragment de la taula gòtica atribuïda a un dels dos germans Serra, Francesc o Pere, datada entre 1363 i 1376 (MNAC).

1414. Reis Mags, de Guerau Gener i Lluís Borrassà.
Taula de l'Adoració dels Reis Mags de l'antic retaule gòtic del Monestir de Santes Creus. Actualment està muntat sobre una nova estructura formant un retaule més petit a la catedral de Tarragona.

1464. Retaule de l'Epifania o del Conestable, de Jaume Huguet.
Fet per a la capella de Santa Àgata de Barcelona, la taula de l'Epifania ocupa la posició central del retaule.

1490. Reis Mags, de Pere Despallargues.
A les acaballes del segle XV, començà a fer-se popular la representació d'un mag de raça negra. El món medieval s'engrandia per moments, i els nous descobriments geogràfics afermarien la representació multicolor de la humanitat.

[8] L'Uomo di Ilerda