[140] Carrers i places de 1910

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall de la ciutat des de la Paeria i el Pont Vell fins a l'estació de ferrocarril vuitcentista, ja que la nova (l'actual) no s'inaugurà fins cap al final dels anys 1920. L'espai de l'antiga muralla ha estat ocupat per passejos o rambles: la Rambla de «Fernando» (nom tan popular que ja ningú no recorda a quin Ferran fou dedicat, i de fet no cal recordar-ho) i el Carrer de Noguerola (ara Anselm Clavé). El riu Noguerola i els seus braços encara campaven per l'areny fins al Segre, que encara estava per canalitzar.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall del cor de la ciutat. L'Arc del Pont era la plaça de Gonzàlez Quesada (nom del ministre que aprovà de refer el pont després de la riuada), i l'estret Carrer de Cabrinety (general mallorquí al servei dels Borbons i perseguidor de carlins), avui Rambla de Francesc Macià, amb un primitiu mur de protecció, marcava que el Segre llepava les cases emmurallades. Ja s'hi veu el nou emplaçament de l'Església de Sant Joan i les mides de la nova plaça, llavors de la «Constitución», amb els carrers de la Pilota i Estereria (aquest desaparegut) que donaven a la plaça de la Sal. S'aprecien els edificis de Correus i de Telègrafs a l'una i l'altra banda del començament de la Rambla de Ferran.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall del desembocament del Noguerola, que durant segles havia fet les funcions de fossat en aquesta part nord-est de la muralla. L'Audiència (edifici de la justícia espanyola) i la Diputació als mateixos emplaçaments que avui. Ja s'apuntaven els carrers Lamolla, General Brito Marquès de Vila Antònia i Ramon Castejón, també encara al mateix lloc, tot i que més llargs i edificats. Algun benvolgut xic-a lector sap a què pot referir-se l'«estufa de desinfección»?

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall de «Fernando» tocant a l'estació de tren. El carrer Comerç avui desplaçat a l'aleshores Carre de Daunois (avui desplaçat a l'extraradi, crec). El carrer de Balmes continuava el de Remolins, amb el camí de Corbins (llavors no era encara camí «vell») a l'altre cantó de la via. L'Església del Carme, amb l'entrada pel carrer del seu nom a diferència d'ara (entrada per Rambla de Ferran), no gaire lluny de l'antiga església gòtica de la Magdalena, aprox. entre els carrers Carme, Democràcia i Travessera.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall de la Plaça Mossèn Cinto, pràcticament al límit de la ciutat, on finia el carrer Pi i Margall, que avui continua més enllà d'aquesta plaça. També sense edificar, el camí de Sant Ruf, igual que el carrer del mateix nom actual, i l'actual Carrer Salmeron, que era el naixement de l'antiga carretera de Torrefarrera.

1910. «Plano de Lérida, revisado per el Ayuntamiento», A. Martín.

  Detall del vell Canyeret, des del Carrer de Fraga, darrere la plaça Sant Joan fins al Carrer de la Redola, el Carrer de Borràs o el vell cementiri de l'antiga església de Sant Andreu. En època medieval, el peu d'aquesta parròquia fou el barri on s'emplaçaren tant el call jueu com l'assoc musulmà i el barri de les dones públiques.

[135] Els carrers de Lleida, 1910

[139] Montjuïc acolorit, 1929

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

1929. Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc.

[26] Faré un vers perquè em ve soneta

Segle XII. Caplletra que representa Guillem IX de Peitieu, amb el cavall engalanat de gualdrapa amb l'àliga davant i darrere, també a l'escut, al casc i al penó de la llança.

Guilhem de Peitieu (1071-1126), VII comte de Poitiers i IX duc d’Aquitània, és el primer poeta de llengua occitana, que sapiguem, i per tant el primer dels trobadors coneguts, malgrat que era un dels senyorassos més poderosos en aquells temps del pas del segle XI al XII. Com diu el tòpic (que era veritat), les seues possessions eren més extenses que les del mateix rei de França. Amb la primera dona, Ermengarda d’Anjou, no van acabar de lligar. El matrimoni duraria només tres anys (1089-1092) i poc després va tornar a casar-se amb Felipa de Tolosa (1094-1115), amb qui sembla que va congeniar una mica més. No cal dir que els seus matrimonis anaven de bracet amb els seus negocis territorials i de poder.

El caràcter de cadascú és realment una qüestió molt particular, i en el personatge que ens ocupa retrata a la perfecció el que esperem d’un senyor medieval, d’un autèntic guerrer, fort i rude, encara a mig civilitzar. El mot “cavaller” només li pot ser aplicat en el sentit militar, no pas en el sentit més gentil. El primer testimoni de l’amor cortesa se’n fotia, en els poemes que escrigué, de les convencions amoroses tan fines que s’imposaven a la seua cort i a les corts occitanes i catalanes de l’època. No li plaïen i se’n reia amb ànima d’autèntic tavernaire. I no les practicà: la seua relació extraconjugal amb la vescomtessa de Châtellerault li va comportar un parell d’excomunions, però ell, més fidel a les conviccions pròpies, la portava a l’escut perquè volia tindre al seu costat en la batalla a la que tenia al llit en temps de pau.

La seua néta serà Elionor d’Aquitània, muller d’Enric II Plantagenet d’Anglaterra, i mare de Ricard Cor de Lleó i de Joan Sense Terra, els reis de les pel·lis de Robin Hood. Un gran noble com Guillem segurament no sabia ni llegir ni escriure, i els versos que li atribuïm els devia compondre i cantar en estat més aviat deplorable i en fervorosa companyia dels seus cavallers, en llargues vesprades d’hivern, a la vora del foc, ben sadollat de vi i de dones. Un paio que es vantava de conèixer-les per experiència:

Farai un vers, pos mi sonelh,
E-m vauc e m'estauc al solelh.
Donnas i a de mal conselh,
Et sai dir cals:
Cellas c'amor de cavalier tornon a mals.

Donna no fai pechat mortal
Que ama cavalier leal;
Mas s'ama monge o clergal
Non es raizo:
Per dreg la deuri'hom cremar ab un tezo.

En Alvernhe, part Lemozi,
M'en anei totz sols a tapi:
Trobei la moller d'En Guari
E d'En Bernart;
Saluderon mi sinplamentz per san Launart.

La una-m diz en son latin:
"O, Deus vos salv, don pelerin;
Mout mi semblatz de belh aizin,
Mon escient;
Mas trop vezem anar pel mond de folla gent."

Ar'auzirets qu'ai respondutz;
Anc no li diz ni ba ni butz,
Ni fer ni fust no ai mentagutz,
Mas sol aitan:
"Babariol, babariol, babarian."

So diz n'Agnes a n'Ermessen:
"Trobat avem que anam queren:
Sor, per amor Deu l'alberguem,
Que ben es mutz,
E ja per lui nostre conselh non er saubutz."

La una-m pres sotz son mantel
Et mes m'en la cambra, el fornel:
Sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
E-l foc fo bos,
Et eu calfei me volentiers als gros carbos.

A manjar mi deron capos,
E sapchatz agui mais de dos,
Et no-i ac cog ni cogastros,
Mas sol nos tres;
E-l pans fo blancs e-l vins fo bos e-l pebr'espes.

"Sor, si aquest hom es ginhos
Ni laicha a parlar per nos,
Nos aportem nostre gat ros
De mantement,
Qe-l fara parlar az estros, si de re-nz ment."

N'Agnes anet per l'enoios:
Et fo granz, et ag loncz guinhos:
Et eu, can lo vi entre nos,
Aig n'espavent,
Qu'a pauc no-n perdei la valor e l'ardiment.

Quant aguem begut e manjat,
Eu mi despoillei per lor grat;
Detras m'aporteron lo gat
Mal e felon:
La una-l tira del costat tro al tallon.

Per la coa de mantenen
Tira-l gat, et el escoisen:
Plajas mi feron mais de cen
Aquella vetz
Mas eu no-m mogra ges enquers qi m'ausizetz.

Pos diz N'Agnes a N'Ermessen:
"Mutz es, que ben es conoissen.
Sor, del banh nos apareillem
E del sojorn."
.xli. jorn estei az aquel torn.

Tant las fotei com auziretz:
Cen e quatre vint et ueit vetz,
Q'a pauc no-i rompei mos corretz
E mos arnes;
E no-us puesc dir los malaveg tan gran m'en pres.

Monet, tu m'iras al mati,
Mon vers porteras el borsi
Dreg a la molher d'en Guari
E d'en Bernat,
E diguas lor que per m'amor aucizo-l cat.

[194] Nire aitaren etxea

Quinalafem.blogspot.com

[138] «Corasón loco» trempolí

Anys 1960-70. L'«Academia» militar franquista a Talarn, en temps del «Campamento». 
Tota la conca als peus de Talarn amb el Montsec a l'hortizó.

Corasón loco - LA TRINCA

No en puc treure l'entrellat
"corason loco",
jo no sé qui t'ha enredat
menjant-te el coco.
I és que no me'n sé avenir
com això no et fa patir
ni t'atabala,
és dificil esbrinar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar
tocat de l'ala.

Això ens passa als de per aquí
i als d'algunes altres zones
que mantenim dues pàtries
com qui manté dues dones.
Una pàtria és la parenta
que m'hi van casar per força
i no em deixa divorciar,
és una dona dolenta
que m'esbronca i m'estomaca
i que em parla castellà.

L'altra pàtria és la fulana
perquè a mi em dóna la gana
perquè ella em té el cor robat
tot i que algunes vegades
quan anàven tan mal dades
l'he estimada d'amagat.
Te'n faré cinc cèntims més
que si molt no m'equivoco
encara no has entès res,
"corason loco". 

Una pàtria em fiscalitza,
m'inspecciona, em fa la guitza
i em té el jornal controlat
i com una sangonera
m'escorcolla la cartera
fins que em deixa ben pelat,
i ara surten manifestos
on expliquen quatre llestos
que ja m'estic excedint
i vomiten la parida
de que som jo i la querida
els qui l'estem oprimint.

Vet-aquí el meu embolic,
"corason loco",
jo també fa temps que estic
trencant-m'hi el coco.
Qui és el burro que et va dir
que a mi això no em fa patir
ni m'atabala?
Jo tampoc no veig gens clar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar
tocat de l'ala.

Fa ja trenta anys d'aquesta cançó, publicada pel trio de Canet l'any 1981, i més que mai, ens retrata l'avui a la perfecció. M'ha vingut al cap a propòsit del que ara he de dir, sigui escrit amb tot el respecte (com que segurament que l'erro, doncs no cal que em feu cas): que no entenc aquest espectacle de «prietas las filas» amb motiu del tancament de l'«Academia» de Talarn. Escrit «Acadèmia», amb accent, en les pancartes penjades per tota la comarca. 

És comprensible que aquell qui en viu i hi treballa en faci una defensa més que aferrissada. Fins i tot, com m'han explicat de primera mà, independentistes locals de pro. Però que aquells qui, lluny del Pallars, per raó del seu càrrec (polític, social, universitari o de semblant mena) surten ara a defensar aquesta instal·lació militar espanyola després d'haver votat opcions independentistes, o després d'haver modificat els estatuts del seu partit per reclamar l'estat propi, o després d'haver-se apuntat a l'Associació de Municipis per la Independència, o etc. etc. no tenen perdó de Déu. 

Ja fa molt temps que afirmo que si no comencem a dir la veritat no ens en sortirem. I entenc que cadascú pot i hagi de dir la seua, de veritat, que com sabem la realitat té moltes arestes i el vidre amb què la mirem no és del mateix color per a tothom, o fins i tot tenint vidres del mateix color, no tots els ulls s'ho miren igualment. Però allò que no podem fer és avui dir una cosa, i demà una altra. Quan sóc al govern dic blanc, ara que sóc a l'oposició dic negre. A la feina i pel meu càrrec ho veig així, i els diumenges amb la colla ho veig aixà. 

Sé que la cosa va d'aquesta manera i no canviarà pas. Raó per la qual crec que no ens en sortirem. Ni individualment ni col·lectivament, perquè aquesta esquizofrènia nacional es palpa a tots nivells, àmbits, edats i classes. Som una gent per a qui la pela és la pela, d'acord, però llavors per què lluitem per la menor (30M € al Pallars) i no defensem amb dents i ungles la major (16000M € només a Catalunya, com a mínim i sense comptar-hi la resta de països catalans)?  Se suposa que en sabem, de números, oi?

I ells ho saben, ho saben, que sempre anirem amb el cap aplanat... Més que la pela, que sempre s'ha de mirar com a bons emprenedors, allò a què ens hem acostumat és a la menjadora, com a bons esclaus. Anem fent com la «puta Ramoneta» i en fem escarafalls d'aquesta feina, però no podem (volem?) deixar plantat el macarró proxeneta.

Ara em direu que, és clar, com que a mi no m'afecta el tancament, que m'és molt fàcil de demanar coherència als altres. Segurament teniu raó i em torno a equivocar. Perdó per tindre un vidre d'un altre color... Però només en tinc un, pobret de mi, i tu?

Unes quantes fotos dels anys 1960, per a registre de memòria digital.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn. 
Eren temps que els trempolins vigilaven l'hora que les filles sortien de casa (cosa que he sentit explicada de viva veu).

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

Anys 1960-70. L'«Academia» franquista a Talarn.

[477] De Terradets fins a Salàs

[137] Per damunt de la Seu Vella

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  En la sèrie de fotografies aèries que Gaspar féu de la ciutat, destaca aquesta manífica vista de la Seu Vella i de la Suda, encara sota ocupació de les tropes borbòniques, més concretament en aquelles dates d'Alfons XIII. A l'angle superior esquerre, un tros de l'ala de l'aeroplà.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del campanar de la Seu Vella. Encara faltaven unes dècades perquè li arribés la rehabilitació arquitectònica.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de la Suda, que si no tinc mal entès feia les funcions de polvorí. Ja al pla, la silueta dibuixada dels vagons d'un tren (en el que ara fóra el segon passeig de Ronda i la plaça Europa) i la carretera de Torrefarrera (després Alcalde Porqueres) cap al pla de Gualda.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del molí, amb la llarga fumera, prop de l'actual carrer Prat de la Riba.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall amb construccions afegides a la porta dels Apòstols i al peu del campanar per al cos de guàrdia dels soldats ocupants. La llum de la plana de Ponent de les 10 del matí de l'estiu, que ara serien les dotze.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Fotografia de l'altra part del monument, segurament prèvia a l'anterior en el mateix vol.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del Claustre tapiat i barrat, amb una construcció al bell mig del jardí, i la porta dels Fillols amb accés de carro sense l'escalinata posterior.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de la porta «de les núvies» o de l'Anunciata, amb la rosassa superior tapiada i amb una finestra. A la dreta, un grupet de soldadets fent el badoc al pas de l'aeroplà.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall dels finestrals del claustre absolutament tapiats. S'hi observen ben clarament els dos pisos en què fou dividit per les obertures de finestra a doble alçada.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del cimbori de la Seu Vella. Al peu del turó s'hi observa una doble renglera d'arbres, encara jovenets. És l'actual Prat de la Riba, llavors dit «Passeig de Circumval·lació».

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de l'arbrat del «passeig de circumval·lació» (Prat de la Riba), i d'unes primeres construccions una mica més enllà.

[129] Lleida des del cel